divendres, 12 de desembre del 2008

Xerrada debat: PÈRDUES I CANVIS A L’ENTORN FAMILIAR

Dimarts, 16 de desembre de 2008, a les 18 hores parlarem a l'escola Els Xiprers d'aquest tema:

PÈRDUES I CANVIS A L’ENTORN FAMILIARCOM PODEM AJUDAR ALS NOSTRES FILLS A SUPERAR-LOS?

Hi haurà servei d'acollida a partir de les 17.30 per als més grans de 3 anys. Els menors de 3 anys i lactants són benvinguts i poden acompanyar els pares a la xerrada.

Podeu indicar si teniu previst assistir-hi i, si és el cas, el nombre de nens que us acompanyaran i que necessitaran el servei d'acollida? Sisplau, contesteu les dues preguntes que hi ha a l'esquerra d'aquest blog. Ens ajudareu a organitzar-ho tot millor

MÉS INFORMACIÓ SOBRE LA XERRADA:

INTRODUCCIÓ

Tots experimentem, durant les nostres vides, diferents pèrdues emocionals i canvis que ens afecten notablement. Els nostres fills creixen rodejats d’experiències vitals contínues i transcendentals per a la seva maduració i el seu creixement personal. Així doncs, experimenten petites i grans pèrdues com són la pèrdua del seu animal de companyia, d’algun familiar (avis, tiets...) o amic... i, alhora, els toca viure canvis diversos com són la separació del seus pares i l’adaptació a les noves estructures familiars, el canvi de ciutat / domicili o escola, el fet de que el germà s’independitzi i marxi de casa... circumstàncies que deixen “marca” a les seves vides.
Els nostres fills estan preparats per entendre i actuar davant d’aquests esdeveniments i canvis a les seves vides? Nosaltres, com a pares, els podem ajudar?

Cada nen independentment de la seva edat i l’etapa evolutiva en la qual es troba, té les capacitats i els recursos personals suficients per poder entendre, interioritzar, analitzar i viure afectiva i efectivament els successos que travessen la seva vida. De totes maneres, el paper dels pares és fonamental per acompanyar-los, escoltar-los, entendre’ls i orientar-los en uns moments difícils de viure i complexes d’integrar emocionalment, ja que fins aleshores són desconeguts per tothom. El què està clar és que estem parlant de problemes que engloben al nucli familiar i que, per tant, s’han de viure en família: “el dolor/patiment compartit és dolor/patiment disminuït.”
Per totes les raons esmentades anteriorment és molt important que, com a pares, estem preparats per quan arribin aquests moments, hem de saber què fer i què dir, i sobretot, hem de tenir clar com actuar ja que les pautes són senzilles i els seus resultats òptims.

OBJECTIUS

Abordatge de les diferents situacions de canvis i pèrdues a l’entorn familiar.
Anàlisi dels fets des de la nostra perspectiva com a pares i des de la perspectiva dels nostres fills.
Pautes d’actuació vers els nostres fills davant de les diverses situacions.

METODOLOGIA

Es treballarà amb una metodologia interactiva. L‘objectiu és, per una banda, fer una explicació detallada dels diversos temes a tractar i, per l’altra banda, crear un ambient que potenciï l’intercanvi d’idees, l’expressió de dubtes o angoixes sobre els diversos aspectes plantejats i el poder-los donar respostes concretes i adequades. I tot això, amb l’ajuda de mètodes audiovisuals que ens ajudin a visualitzar gràficament i a resumir els diversos conceptes tractats. Finalment, la sessió s’acompanyarà d’àmplia bibliografia sobre el tema, que es donarà a aquelles persones que hi estiguin interessades i que publicarem en aquest quadern.

TEMES

Pèrdues provocades per:
La mort d’un familiar proper
La mort d’un amic
La mort de mascotes
Altres morts significatives

Canvis provocats per:
Canvis a les estructures familiars
La separació dels pares

Canvis d’espai físic (canvi de població, d’escola, de casa...).

2 comentaris:

Fiona ha dit...

No és un comentari sobre aquesta xerrada que em sembla molt bé - sinó una pregunta...perquè tenim una escola de pares i no una escola de pares i mares? Fiona Kelso

David Miyar ha dit...

Hola Fiona.

Tienes toda la razón o, por lo menos, pate. En su momento nos planteamos este dilema y lo resolvimos así por economía de espacio principalmente.

Aún así, creo que en este caso concreto, como excepción a la regla, la discriminación se ajusta a la realidad y a las necesidades de los padre y madres: tengo la sensación de que somos los padres (varones) quienes, por tradición, por negligencia propia por pasividad o por lo que sea, necesitamos más de una escuela que las madres. Aunque esto es discutible y probablemente entre las nuevas generaciones está cambiando, como ya se demostró en el debate anterior.

En todo caso tendremos en cuenta tu consideración. Gracias por el comentario.